Imatge destacada: il·lustració conceptual generada amb IA. No representa una obra real.

Les cases brutalistes permeten descobrir una escala diferent de la de les grans torres i els edificis públics. El formigó pot crear intimitat, obrir un habitatge al paisatge o construir una ombra profunda. Aquestes cinc obres ofereixen lliçons diferents sobre com habitar una arquitectura de forta presència material.

Com s’ha fet aquesta selecció

“Millors” expressa aquí una selecció editorial per interès arquitectònic, diversitat i capacitat d’explicar recursos de projecte; no un rànquing universal. Les tres primeres són referències vinculades al brutalisme. Les Maisons Jaoul ajuden a entendre’n la genealogia material, mentre que la casa Koshino permet explorar afinitats amb l’arquitectura de formigó de Tadao Ando sense classificar tota la seva obra com a brutalista.

1. Villa Shodhan: formigó i protecció solar a l’Índia

Le Corbusier · Ahmedabad, Índia · Projecte documentat per la Fondation Le Corbusier entre el 1951 i el 1954.

L’habitatge combina estructura de formigó vist, grans proteccions solars i una coberta para-sol. Segons la documentació de la fundació, els recorreguts incorporen escales i una rampa; a més, el formigó conviu amb zones de color. És una referència especialment clara per desmuntar la idea que aquesta arquitectura només pot ser grisa.

Fotografia d’una maqueta de Villa Shodhan, amb la coberta para-sol i els plans de façana.
Fotografia d’una maqueta de Villa Shodhan, de Le Corbusier. Permet observar-ne l’organització volumètrica; no és una fotografia de l’edifici construït.
Fotografia: gabriel florimon. Wikimedia Commons · fitxer i original. CC BY-SA 2.0. Versió reduïda de Wikimedia, sense retallar.

El que interessa observar és la profunditat dels límits. Entre l’habitació i l’exterior hi ha terrasses, ombres i filtres que converteixen la façana en un espai intermedi. La lliçó de projecte és mirar la protecció solar com a part de l’arquitectura, en lloc d’afegir-la al final.

2. Casa Van Wassenhove: un habitatge obert de Juliaan Lampens

Juliaan Lampens · Sint-Martens-Latem, Bèlgica · 1972–1974.

En aquesta casa, les àrees de vida es relacionen dins d’un espai obert. Formigó, fusta i vidre componen una arquitectura domèstica d’una intensitat que no depèn d’una successió d’habitacions convencionals. La fitxa d’Iconic Houses identifica expressament el llenguatge brutalista de Lampens.

Per analitzar-la, convé preguntar-se com es diferencien els usos quan els envans deixen de ser el recurs principal. La posició del mobiliari i dels elements interiors adquireix aleshores un valor organitzatiu. Aquesta llibertat espacial també planteja una pregunta pràctica: quanta intimitat necessita cada habitant.

3. Casa Carvajal: patis i horitzontalitat a Madrid

Javier Carvajal · Somosaguas, Pozuelo de Alarcón, Espanya · 1966, segons el registre Docomomo.

L’organització al voltant de patis i els plans horitzontals de formigó construeixen una relació intensa amb el terreny. La casa evita la imatge d’un bloc aïllat: els volums i els espais oberts s’articulen en una seqüència domèstica.

La lliçó és especialment valuosa per a qui associa el brutalisme amb la monumentalitat. Aquí es pot estudiar com un material contundent acompanya àmbits recollits. L’interès no rau únicament en el mur, sinó en allò que el mur emmarca i protegeix.

4. Maisons Jaoul: maó, formigó i voltes

Le Corbusier · Neuilly-sur-Seine, França · 1951–1955.

Aquest conjunt de dos habitatges utilitza maó vist, franges de formigó i voltes catalanes. La Fondation Le Corbusier en documenta tant la configuració per a dues famílies com la combinació de materials. La presència en aquesta selecció respon a aquesta expressió directa de la construcció i al paper com a referència per comprendre el debat de la postguerra.

Observar-les al costat de Villa Shodhan revela que un mateix arquitecte pot treballar la matèria amb resultats molt diferents. També recorda que un habitatge d’interès brutalista o afí no necessita convertir-se en una peça monolítica de formigó.

5. Casa Koshino: una afinitat amb el formigó de Tadao Ando

Tadao Ando · Ashiya, Japó · 1981, segons l’assaig de Kenneth Frampton per al Premi Pritzker.

En el seu assaig per al Premi Pritzker, Frampton en descriu la implantació en un entorn arbrat i el paper de les obertures i la llum zenital. La casa permet estudiar un formigó de geometria precisa amb una força que depèn tant dels buits com de les superfícies.

Fotografia d’una maqueta arquitectònica de la casa Koshino de Tadao Ando.
Fotografia d’una maqueta de la casa Koshino de Tadao Ando. És una maqueta, no una vista de l’habitatge construït.
Fotografia: 氏子. Wikimedia Commons · fitxer i original. CC BY-SA 4.0. Versió reduïda de Wikimedia, sense retallar.

És una obra afí per la materialitat, no una prova que formigó i brutalisme siguin equivalents. Incloure-la amplia la comparació: davant de la textura i la massa, també es poden explorar la contenció i la llum. Per a un lector interessat en interiors, aquesta diferència és més útil que forçar una etiqueta.

Què mirar més enllà de la fotografia

Compara les plantes, els recorreguts, l’orientació i la relació amb l’exterior. Pregunta on entra el sol, com s’obté privacitat i quins espais permeten reunir-se o retirar-se. Una bona casa s’entén millor seguint aquestes decisions que comptant els metres de formigó que mostra.

La comparació d’un cop d’ull

Villa Shodhan

Cal mirar: protecció solar i profunditat de façana.

Pregunta de projecte: quins espais intermedis necessita un habitatge per relacionar-se amb el clima?

Van Wassenhove

Cal mirar: convivència entre usos en un espai obert.

Pregunta de projecte: com es pot organitzar la intimitat sense recórrer sempre a habitacions tancades?

Casa Carvajal

Cal mirar: patis i adaptació al terreny.

Pregunta de projecte: pot un buit interior ordenar la vida de la casa millor que un passadís?

Maisons Jaoul

Cal mirar: encontre entre maó, formigó i volta.

Pregunta de projecte: com contribueix cada material a l’escala i al caràcter domèstics?

Casa Koshino

Cal mirar: terreny, patis i entrades de llum.

Pregunta de projecte: quina part del paisatge convé mostrar i quina es pot suggerir amb llum?

Cinc detalls documentats que enriqueixen la lectura

Shodhan: el color també forma part del projecte

La fitxa de la Fondation Le Corbusier descriu àrees grogues i verdes al costat del formigó. Aquesta dada ajuda a corregir una mirada selectiva: reproduir només fotografies en blanc i negre pot fer desaparèixer decisions cromàtiques rellevants. Una lectura completa ha d’atendre també el terra, els filtres solars i les transicions entre estances.

Van Wassenhove: conservar una casa implica més que conservar-ne la façana

La documentació sobre la restauració publicada per Iconic Houses explica que les instal·lacions i altres components domèstics necessitaven intervenció, amb decisions discutides amb l’arquitecte. La conservació del patrimoni residencial inclou com s’utilitza i es manté, a més de la imatge exterior que l’ha fet conegut.

Carvajal: el jardí té la seva pròpia lògica arquitectònica

La fitxa dels jardins de Casa Carvajal documenta plataformes que aprofiten les cotes del solar, així com porxos, terrasses i elements d’aigua. Com a lectura del conjunt, convé considerar que el límit de la casa no s’acaba a la fusteria: les relacions espacials continuen fora del volum tancat.

Jaoul: dos habitatges per a dues famílies

La història de l’encàrrec de les Maisons Jaoul permet distingir les dues cases i les seves posicions diferents a la parcel·la. El conjunt no és una escultura indivisible. Comparar les dues plantes ajuda a estudiar com una família de recursos constructius es pot adaptar a unitats domèstiques diferents.

Koshino: una part de l’espai es desenvolupa sota terra

La biografia d’Ando publicada pel Premi Pritzker descriu dos cossos rectangulars relacionats amb un pati i un corredor, a més d’una presència important d’espais sota rasant. La implantació obliga a llegir planta i secció juntes: una fotografia frontal no explica del tot com es vincula l’habitatge amb el pendent.

Què es pot aprendre d’aquestes cases per a un habitatge actual

La primera lliçó és treballar amb el lloc. No té sentit copiar un para-sol sense estudiar l’orientació i el clima, ni reproduir una casa parcialment soterrada sense conèixer el terreny. Les obres ofereixen preguntes i estratègies; les solucions concretes pertanyen a condicions que no es traslladen automàticament.

La segona és pensar la intimitat com una decisió espacial. Un pati, un canvi de nivell o una obertura controlada hi poden participar, però cada llar necessita un equilibri diferent. Una casa concebuda per a una persona no constitueix per si sola un model adequat per a una família amb diversos ritmes de vida.

La tercera és comprovar l’escala. Un mur que sembla monumental en una fotografia pot acompanyar un racó petit; un espai obert pot ser menys flexible del que sembla si els mobles i les instal·lacions són fixos. Per avaluar una referència, dibuixa el recorregut d’un dia quotidià i comprova on es cuina, es treballa, es conversa i es descansa.

Per què no anomenar brutalista qualsevol casa de formigó?

Perquè el material no determina per si sol la posició arquitectònica. En aquesta selecció es distingeix deliberadament entre referències vinculades al brutalisme i obres amb afinitats. La comparació amb Koshino permet parlar de llum, geometria i recolliment sense imposar a Ando una etiqueta única.

El mateix passa amb les cases contemporànies que imiten una façana mineral: poden tenir interès pels seus mèrits propis, però necessiten documentació abans de situar-les en una genealogia històrica. Quan es descriu un habitatge, és més precís explicar-ne els espais, els materials i les relacions que acumular qualificatius.

Per aprofundir-hi, consulta la nostra guia sobre brutalisme i construcció.

Fonts de les obres